El meu destí

Vaig començar avorrit, ara estic aquí

al principi pel terra, i ara a dalt del pi.

I ho produeixo jo tot, i així ho faré fins que el meu cervell pari

somiant amb treballar  versos dalt un escenari.

Potser no sóc el millor,

aixó ho reconeixo,

però tampoc sóc el pitjor,

sobretot perquè jo no em rendeixo,

no em fa falta trepitjar fort,

jo amb els meus temes arribaré a la mort;

no em fa falta pegar, ni creure en cap Dèu (amb respecte) per ser lo que sóc

jo sóc el meu heroi, doncs amb les mans jo apago el foc.

potser no sóc ric, però en expressar els sentiments tinc un par de billets

amb un, dos tres, quatre, cinc dissenys fets;

pujo la muntanya i soc l'amo llavors ningú em para

el meu objectiu? Que tothom reconeixi la meva cara,

el meu cos està preparat per tot tipus de proves

ha anat a l'infern, i he pujat amb les mateixes robes.

Jo sóc com sóc, és el meu destí

així vaix neixer, moriré així.

Sense pausa però sense presa

jo sóc el pròxim element de la teva naturalesa

arraso com un tornado amb força de mamut

i amb velocitat espacial que et deixarà mut.

Qui m'ha condenat a la soletat eterna?

Simplement jo.

Perquè?

Perque vaig tindre por.

Les claus t'obren portes, pero tu has d'entrar

només tu pots decidir quin destí seleccionar.

Estiguis bé, estiguis cabrejat

tot té un sentit, segur que el trobaràs.

Ciència ficció? No, ciència ideal.

Un somni silenciós? No, jo sóc real...

                                                                                                                    CANYON