Arena

 





Madurar? aixó és de fruites

Jo vull seguir amb la meva gent corrents a corre-cuita.

Seré el nen que segueix masclant xiclet pel carrer,

i no tinc ni idea de quan ho deixaré de fer.

Segueixo atrapat a aquella infància inacabable

son tots aquells records els que la van fer inoblidable.

Era el típic  nen que creia en els contes

jo idolatrava a Mufasa i a Pocahontes

Era normal, sense res de marca

lo més fort que feia, era pujar-me sol a una barca,

però era així així era jo

ningú em canviarà, ara sóc lo que sóc

vaig baixar-me els pantalons i em vaig ficar gorra

i totes aquestes històries se les va emportar la sorra.

I a partir d'allí tot va canviar,

tot lo que era, es va acabar

vaig deixar de creure en els contes i en les pelis

era feliç com si fos el amo de Nova Dehli.

Però, que em va passar, que va canviar?

Només l'arena et respondrà.

Potser no ho entenguis, és massa complicat

i els records? S'han marxat.

L'arena té la meva infància

i ara sóc una víctima de la vagancia

Al rellotge del temps, la sorra es desfa.

I tot aixó, quan l'arena s'ensorrà...

                                                                        

                                                                                      Black Mufasa

Sempre fort

Som lo que volem ser

difícil, però ho hem de fer

vam escollir camins diferents

la vida va decidir el nostre present,

vam estar segurs en tot moment, cada segon

però ara la nostra cendra es fon

no vam fer cas a cap avís

i vam seguir sense cap permís.

només el món ens ajudarà a arribar a la felicitat

i per fi se't reconeixerà tot lo que has treballat;

no vull regresar, no vull despertar

d'aquesta meravella de somni del que no vull despertar.

Una vegada més vull dir-te que...

que et volia dir?

si quan intento parlar-te

m'acollono al veure't venir.

No sóc jo el que parla, és el meu dolor

no sóc jo el que pensa, és el meu cor.

Vaig girar la cara, vaig jugar a sort

ara ho vaig superar, sóc i seré sempre fort

sense ajuda vaig escapar de les ungles del diable

però ens assemblaven tant, que va ser amable.

Pfff... com reconquistar-te?

ara només puc intentar oblidar-te....

                                                                                                                     Black Mufasa

                   FI.

I et quedes com:

WTF? Que passa?

Que has vist?

Black mufasa...

                 

La fi del Món

Fa milionsd'anys els humans les terres estaven cuidant,

ara quan ens mirin des de dalt acabaran plorant;

plorant al veure els nostres errors i sobre com vam maltractar la terra

plorant per totes les injustícies i per tota la guerra.

Hem contaminat fins la última gota del planeta,

hem jugat amb cartes i ara hem perdut.

Vamutilitzar-la

al igual que si fos un plat brut,

 

potser ningú es doni compta de que hem estat vivint aquí durant tota l'existència

no importa ni tampoc hi depén de quina creencia

 

igualment és la nostra mare, la nostra vida 

és ella la que ens protegeix, alimenta i cuida.

 

Ha vist el començament del principi, el bé i el mal.

Si seguim així, també veurà el nostre final.

 

La gent s'arrepentirà, quan el món s'acabi

i no tindrem temps de rectificar com cabis.

 

Sempre estem passant de tot, de les notícies i dels pronòstics

que inútils que som, ens quedem jugant a casa amb els joysticks.

 

I de qui serà la culpa? Nostra. De la humanitat.

 

Com a una boda, a la nostre constelació li vam jurar fidelitat

 ara li arrebatarem el planetaque ens ha creat.

Molt aviat serà tard per rectificar

i és quan llavors voldrem canviar

 

MASSA TARD, RICACHONS

LA NOSTRE TERRA ESTÀ FINS ALS COLL***.

 

M'omplo dse sabiduría i de tendresa

i a poc a poc la llum deixa d'estar encesa.

 

Ens enfonsem a un inacabable son

i així seguirà fina que arribi la fi del món...

 

 

 

 

                                     CANYON

 

 

 

f

Home d'or

 


Surto al carrer i no se m'acut res,
pero si surto amb cascs, les idees em venen com de tres en tres,
és la meva ment la que em dona idees i pensaments
i treballa sempre  continuament;

els sentiments son com orenetes, estan sempre a l'aire
i jo els agafo al igual que si fos cistellaire.

Els meus vasos sanguinis no saben que fer
les meves mans son com tornados i la música em fa ser lo que vull ser

La meva droga? La música.
El meu porro? L'acústica.

Són com agulles clavades a l'esquena
és com si algú morís i a ningú li donèssi pena.

Els elefants em tenen por,
jo al meu territori sóc el lleó

em van dir que no era bó contaminar
jo les paraules i els sons vaig reciclar.

vull canviar el món, vull ser innovador
convertir-me en meravella, ser un home d'or.

No es fàcil a aquesta societat materialista

que en quan et mous et segueixen la pista.

Sóc l'heroi que tu neccessites

el superman que porta unes bones pintes.

Però aquí acaba aquesta balada

i em recobriu de matèria daurada...

                                                                                   CANYON

Només veuen els defectes, ja no es fixen en el cor

Un altre dia almacenat a la meva retina,

un altre dia per guardar a la meva vitrina;

Els records passen poc a poc per davant de la meva cara,

y em toquen les memories,

que ja no tornaran,

que s'eleven i giren com nories.

Torno tal i com he vingut,

fent-me més gran i a la vegada més tossut;

jo tinc a la ment tot lo que m'ha passat,

cada historia dolorosa més m'ha agrandat.

Cada passa que he fet amb algo de dolor al cos

m'he fet més fort, i el meu cop ara és més dolorós.

Però sempre he fet més esforços per ser perfecte que per altre cosa

i no he deixat de pensar

no puc esforçar-me

si sé que no tinc res a guanyar...

Tenen més ganes de criticar-me que de veure'm el costat inmortal

jo puc escalar l'Himàlaia, però a tothom li donarà igual

 

 

Que ara puc pujar i veure't des de la troposfera

que jo poso ous d'or i et vigilo com pantera,

 

Alguns em tachen de boig per ser com soc

i els importaria una merda que jo controlés el foc

només veuen els defectes, ja no es fixen en el cor

a mi no em fan res, soporto tot tipus de dolor.

He sigut entrenat per les lliçons  de la vida

que tot és com una atracció, puja a l'estampida.

Dur com una roca, sec com una muntanya

tot fet de pedres intentar no tirar la canya;

 

viure com un home de gran mida,

morir com un suicida,

 però viure tots els dies de la meva vida...

 

 

                                                                                      CANYON

El meu destí

Vaig començar avorrit, ara estic aquí

al principi pel terra, i ara a dalt del pi.

I ho produeixo jo tot, i així ho faré fins que el meu cervell pari

somiant amb treballar  versos dalt un escenari.

Potser no sóc el millor,

aixó ho reconeixo,

però tampoc sóc el pitjor,

sobretot perquè jo no em rendeixo,

no em fa falta trepitjar fort,

jo amb els meus temes arribaré a la mort;

no em fa falta pegar, ni creure en cap Dèu (amb respecte) per ser lo que sóc

jo sóc el meu heroi, doncs amb les mans jo apago el foc.

potser no sóc ric, però en expressar els sentiments tinc un par de billets

amb un, dos tres, quatre, cinc dissenys fets;

pujo la muntanya i soc l'amo llavors ningú em para

el meu objectiu? Que tothom reconeixi la meva cara,

el meu cos està preparat per tot tipus de proves

ha anat a l'infern, i he pujat amb les mateixes robes.

Jo sóc com sóc, és el meu destí

així vaix neixer, moriré així.

Sense pausa però sense presa

jo sóc el pròxim element de la teva naturalesa

arraso com un tornado amb força de mamut

i amb velocitat espacial que et deixarà mut.

Qui m'ha condenat a la soletat eterna?

Simplement jo.

Perquè?

Perque vaig tindre por.

Les claus t'obren portes, pero tu has d'entrar

només tu pots decidir quin destí seleccionar.

Estiguis bé, estiguis cabrejat

tot té un sentit, segur que el trobaràs.

Ciència ficció? No, ciència ideal.

Un somni silenciós? No, jo sóc real...

                                                                                                                    CANYON

I si Mario no tingués princesa?

Vaig escapar de la torre amb el Luigi com a ajudant

tinc ferides així que he tingut que venir reptant,

el bolet humà m'ha dit que segueixi amb el meu camí,

i jo li faig cas fins que arribi a la fi.

Una tortuga Koopa, toma! Vida extra!

i crec que estic arribant al final de la recta;

com anava a saber que era una gran mentira,

si jo per tu m'estava jugant la vida,

ara un camí de lava, compte amb el Huesitos,

que si ens caiem de la corda ens torrarem com phoskitos

vigila amb l'home calavera

que si perdem l'equilibri morim.

Aixó és com una carrera,

i si ens caiem per sempre ens quedarem dormint.

Arribo al castell, acabaré amb el Bowser per aconseguir-te,

ja no estàs aquí, doncs un altre cop a perseguir-te.

Passen els segons, els dies i els mesos

sempre igual, el Luigi i jo ens sentim com a presos

Ara me'n aig a casa a reposar

que rere 5 mesos de busquèda neccessito descansar

El Yoshi em va dir que te n'havies anat, 

 pero ara de buscar-te jo ja m'he cansat.

Ara crec que em canviaré al Halo reach,

perquè he comprovat que per mi no hi ha una princesa Peach...

                                                                                            CANYON

E.T. de raça

 




Vinc d'un món, on ningú es reia.

Vinc d'un lloc, on tot igual es feia.

No ha havia somriures, ni alegria, ni olors

jo era la única persona que tenia color.

Vaig vindre aquí, a la Terra

però se'm van les ganes de viure, quan a la tele surt guerra.

I ésque jo no sóc d'aquí, lluny està la meva casa.

I ésque tampoc sóc normal, sóc un extraterrestre de raça.

Però em sento humà, em sento persona

encara així, molt estrany sona.

De vegades, a la fi i a la cap, és millor mentir.

Jo ho faig, perquè m'agrada viure aquí.

No puc tornar,

de forces neccessito mil.

No puc escapar,

tinc que dir que sóc de Brasil.

Vaig provar les drogues al meu espai,

i vaig prometre que no hi tornaria mai.

No hi era feliç, al meu planeta

tot era trist, ningú tenia una meta.

Finalment, tinc una capa fina.

De tristesa, soletat, amagat sota una enzina.

Ara tinc fred, neccessito calor

només ha ha gel, no hi ha calefacció;

algun dia m'aniré, ja que ningú em trobarà a faltar

i ésque em sento com una merda, però la batalla he de guanyar...

                                                                                        CANYON

Dies de borrasca

 

Sentiments a part, sentiments que aniran amb mi a la tumba.

Sentiments obscurs, que inunden la penumbra.

Felicitat oculta, alegria tapiada

construïda sota terra, molt ben enterrada.

Quan surti l'arc de Sant Martí, tornaré a la cova

perquè sóc un monstre, 

i tinc encara la ferida tova...

Plou, hi ha núvols al cel

i així fa des de 4 dies

Per la nit no es divisen estels

al cel ja no  hi ha les estrelles de les que 

et fies.

Dies solitaris, dies interminables.

Dies que tenen a tope la batería i funcionen amb cables

El rellotge del temps ha parat de fer tic-tac.
Ha deixat de funcionar.
Li ha donat un atac.
I el rellotge del temps ha deixat de funcionar.

La vida, és com un xiclet que Dèu masca.

I aixó fa que hi hagi

aquests dies de borrasca...

                                                                                         CANYON

La meva música

Nascut a Río de Janeiro intento escapar,

d'aquesta presó que no puc trencar

Intento fugir d'aquest lloc humit,

un lloc anomenat societat de la qual

ningú mai ha sortit.

Hi han barrots interrumpint-me el pas,

porto tant de temps aquí

que els meus temes s'estan fent glaç.

Però em fico uns cascs i desapareixo,

escolto la meva música i 

anar-me'n d'aquí aconsegueixo;

Intenta pensar només en la música de la teva ment.

I ara notaràs com desapareix la locura molt suaument.

Sento com tralalalaralarà,

i només ho sento jo;

la gent deu pensar ''que li passarà?''

i jo faig troloroloró.

Se m'eriça la pell amb Lil Wayne i tinc ganes de trencar´ho tot

amb Porta me'n allunyo d'aquí i que m'atrapi algú si pot...

I apago els meus crits amb 50 Cent

se'n van la ira i la ràbia

que habia acumulat anteriorment.

És la meva música, no m'importa si no t'agrada

he nascut així, i amb aquests gustos;

És la meva música, no m'importa si no t'agrada

i amb aixó acabem, que de temps anem justos...

                                                                                       CANYON

El meu món? Només la meva música i jo.
 

Mirant al mar

 

 

 

Mira enrere, i pensa en els teus errors.

Mira les equivocacions, pensa en tot i oblida les pors.

Ja és tard per rectificar, però no t'arrepenteixis.

Has viscut jove, salvatge i lliure, així que no et queixis.

Pots escollir plorar o alagrar-te per la vida,

pots escollir ser una persona alegre

o una persona arrepentida...

Reviu els moments de felicitat, i els de tristesa.

I recorda tots els tipus de coses

perque, encara que la memòria et pesa,

les coses no sempre seran roses.

Ara surt de casa, baixa (o puja) a la platja.

Intenta que sigui quan plogui (si no la dança de la pluja assatja).

Trist, veritat, amic meu?

Ningú et pot ajudar a alegrar-te, ni tan se vols Dèu.

I ara pensa, podries haver sofrit sent militar.

Però, enorgulleixe't, has acabat recordant mirant el mar...

                                                                                                                    CANYON

 

No hi ha lliçó a aquest tema. Recorda el passat i intenta millorar els errors (:

 

 

 

La nostra història

 

Sense cap mena d'esperança,

el meu cor malgastat tenia.

Sense cap tipus d'esperança,

lo que anava a passar no sabia...

Tu et vas caure, jo em vaig sobresaltar

quan vaig mirar cap enrere,

el teu rostre em va enlluernar.

A aquell parc vam descobrir que teniem moltes coses en comú

i a aquell tobogàn, em vaig enamorar, però no ho sabia

ningú.

Però va començar a ploure, ja quedarem un altre dia.

I em vaig ilusionar, en aquells moments

no sabia el que sentia.

Van passar els dies, les setmanes i els mesos

èrem una parella, i de l'amor estàvem presos.

Però ja no senties el mateix per mi, ja no em volies 

i notava com no m'estimaves.

I quan pel telèfon et trucava,

ja ni m'ho agafaves.

Em vas dir que s'acabava, que arribava a la fi.

Lo nostre va acabar, i ara estic aquí.

Ara amb desfogo amb les lletres que cito.

Però ara tembé em dono compte de lo molt que et neccessito.

Només em queda el teu record, gravat a la memòria.

Un record inoblidable de la nostra història...

                                                                                                 CANYON (12/10/12)

De la vida he aprés, que ser romàntic i amable no importa.

Sempre et guanyaràn uns músculs de més i una casa més gran.

Dominant el món

Oblidant els problemes, allunyant-me de la Terra

des de el meu món

no hi veig ni la més alta serra.

Conjunt de felicitat i tristese a les meves lletres,

no és que me'n vagi per por;

me'n vaig perquè sóc un iceberg, i allí hi fa massa calor.

Saltant-me les normes de  la vida, saltant-me la les lleis

un món on tot és obscur i beix.

Ni la roba de marca, ni la música m'alivien d'aquest sentiment tan dolorós.

Fins i tot desitjaria que invisible jo fos.

Però para, pensa, perquè me'n tinc que anar?

Et tinc a tu, aixó és suficient.

Perque, a on podria marxar?

No em faig a la idea de marxar, no més et tinc a tu en ment.

La història sempre és la mateixa,jo trist i els que menys s'ho mereixen:

feliços.

Però fins i tot els més contents, no necessiten viure en luxosos pisos.

Si no trobo la felicitat, és perquè no vull.

Però ara, el món és nostre, i fins que acabi

així serà.

La infelicitat està dominant el món

Salva't mentre puguis.

                                                                                                CANYON

Sigues feliç. Val la pena.

Boli i paper

                                                          

                 

 Estava tan avorrit que no sabia que fer,

així que un dia vaig agafar un boli i un paper,

vaig començar a pensar i a rondinar,

no em sortien conclusions;

la meva ment en blanc vaig deixar

i em van venir grans inspiracions.

Vaig creure que no podia expressar lo que sentia

però no tenia raó;

ara visc atrapat al meu propi món d'imaginació

Atrapat a un lloc sense cap mena de sortida

ja no puc escapar,

però jo vaig reiniciar la meva partida

i ara la tinc que acabar.

A un món on els somnis són incontables,

jo em reforço amb les meves

lletres honorables;

Intento desfogar-me amb unes paraules

i de vegades ho aconsegueixo

però quan no, quan no és

quan de veritat em deprimeixo.

Pas enrere, pas endavant

assimilant que mai cabarà la pujada;

però ho vaig intentant, encara que sigui una bajanada.

Estic a punt d'arribar-hi, fins i tot hi veig la fi

ah, no, era un somni, igual que aquest infinit camí...

                                                                                                                          CANYON

Pots transformar els teus mals en el teu punt fort. Si saps com fer-ho, és clar.

El nen que somiava amb les estrelles

 

Fa temps, vaig conèixer un nen que somiava,

un nen que tenia por;

un nen que estimava

però no tenia ningú per repartir amor.

Era un nen que tenia idees al cap ben organitzades,

un nen que era un pensador

algú en que si hi confiaves,

t'entregaria tot el seu cor...

Una persona que poc a poc ha anat creixent, 

però que  poc a poc va canviant;

noi fet i dret,

ha passat de ser pobre a comandant.

Organitza la seva vida, però no la seva roba

el temps passa, i segueix atrapat a la mateixa cova.

Passant de les crítiques que rep,

dels insults que li facin,

deixant enrere els records,

provocant que acabin.

No es droga, ni fuma ni beu;

una persona responsable, però no treu a mates un deu...

Feia de les seves, estudiant molt

ara ha parat i ja no tant,

però es perque no vol

i ademés, de ser un empollón s'està cansant

Era únic, tenia un do...

el va perdre, i lo que fastidia 

és que aquest crack era jo...

No feia cas a les noies, passava d'elles, i deia que un dia

serien lletges perque es farien velles,

Ara, és un nen que somia amb estrelles...

Tot bon somiador, té un somni que es farà realitat.

 

El mur de la felicitat

          

 Tot són problemes en quan comences a pensar, 

quina classe de vida

és la que m'agradaria portar?

No pots ser feliç si no t'hi esforces,

i és que tot té un preu,

però quan creguis que ja no et queden forces,

recorda que si pares

l'èxit ja no serà teu...

Hi han milers de teories sobre com no parar de somriure,

però la meva lecció és:

només has de la teva vida viure!

No hi ha temps per deprimir-se, ni per preocupar-se;

perquè al fi i a la cap, 

tot acabarà solucionant-se.

Siguis pobre o siguis multimillonari,

no faràs que el creixement de la felicitat pari,

i no pots rendir-te sense intentar-ho, 

no pots acabar si no hi vols acabar-ho...

Per tot lo que has treballat, per lo que t'has esforçat, 

i per lo que t'has matat, quan tot aixó acabi,

recorda que ja has saltat el mur de la felicitat...

No importa si ets ric o no. Tens tot, si tens felicitat.