Sense cap mena d'esperança,
el meu cor malgastat tenia.
Sense cap tipus d'esperança,
lo que anava a passar no sabia...
Tu et vas caure, jo em vaig sobresaltar
quan vaig mirar cap enrere,
el teu rostre em va enlluernar.
A aquell parc vam descobrir que teniem moltes coses en comú
i a aquell tobogàn, em vaig enamorar, però no ho sabia
ningú.
Però va començar a ploure, ja quedarem un altre dia.
I em vaig ilusionar, en aquells moments
no sabia el que sentia.
Van passar els dies, les setmanes i els mesos
èrem una parella, i de l'amor estàvem presos.
Però ja no senties el mateix per mi, ja no em volies
i notava com no m'estimaves.
I quan pel telèfon et trucava,
ja ni m'ho agafaves.
Em vas dir que s'acabava, que arribava a la fi.
Lo nostre va acabar, i ara estic aquí.
Ara amb desfogo amb les lletres que cito.
Però ara tembé em dono compte de lo molt que et neccessito.
Només em queda el teu record, gravat a la memòria.
Un record inoblidable de la nostra història...
CANYON (12/10/12)
De la vida he aprés, que ser romàntic i amable no importa.
Sempre et guanyaràn uns músculs de més i una casa més gran.
rené tu blog m´he ha encantado
ResponElimina